Les empremtes dels 6 mesos

Aquestes són les mans de la nostra família. La marró és del papa, la vermella la meva i les verdes són del G.
Estan fetes el dia que va fer 6 mesos.

Quan el petit va fer un mes, vam decidir que volíem tenir un record d'aquelles manetes i peuets tan remenuts, i vam pintar-los amb una barreja de fang blanc i aigua (amb l'ajuda d'una esponjeta) i els vam estampar en una cartolina negra. Van caldre varis intents, sobretot amb les mans, perquè de tan petit encara no tenia mai les mans obertes.
El dia dels sis mesos ens semblava una data prou important com per fer un altre recull d'empremtes. Aquest cop, com que ell ja era més grandet, vam decidir usar pintura de dits. La cara que feia quan, amb un pinzellet, li pintàvem la mà no té preu! Es mirava i remirava les mans de color verd i la feina que tenia la mama per evitar que s'ho posés a la boca, amb lo bo que devia ser! :)

Les mans i peus del primer mes estan retallats en quadradets petits i guardats en una capseta.
Les dels 6 mesos en una cartolina D·3 de color groc claret, juntament amb les nostres. Ara  la cartolina l'hem customitzat una miqueta, i hi hem posat etiquetes per identificar-les (tot i que és evident a qui pertany cada mà, clar), la data i el títol (6 mesos!) i queda més acabadet!
I ara a pensar com les estamparem quan faci l'any! Potser les podriem posar en una samarreta, o fer-ne una làmpada, o paper de paret... hi ha mooltes possibilitats! Ens ho anirem pensant... alguna idea?

El collit

 

Fa dies que m'agradaria parlar del collit.
La meva experiència amb el collit va començar des del mateix hospital, on un instint ferotge m'impulsava a tenir el meu nen amb mi durant les hores de son i vigília. Sabia que un bebé (i encara més un recent nascut) té necessitat de contacte 24 hores al dia. I que, sempre i quan fos possible, intentaria tenir-lo amb mi el màxim d'estona. Però no m'esparava aquesta energia que em va recórrer durant el pospart, aquest sentiment que feia que no deixés a ningú separar al meu nen de mi sense motiu. Una energia nova i sorprenent. 
En fi, que portem més de 6 mesos compartint llit i per mi està essent una experiència fantàstica que em permet reposar i alimentar al petit.

Per tant, passo a explicar les raons de per què coallitem amb el nostre fill.

1. Perquè m'agrada. M'agrada sentir-lo, olorar-lo, estar en contacte amb ell, escoltar com riu en somnis, despertar-me i veure'l somrient al meu costat....
2. Perquè és molt còmode per mi. No he de sortir del llit per donar-li el pit, puc dormir les nits senceres perquè molts cops ni recordo quan ha mamat, només tocant-lo el calmo i ell segueix dormint...
3. Perquè és molt còmode per ell. Quan em necessita em troba i s'adorm altre cop ell solet, evitant desperars complets innecessaris.
4. Perquè m'ho demana el cos. Des del primer dia, a l'hospital, no vaig concebre una altra opció que tenir-lo amb mi,  va manar l'instint aleshores i segueix fent-ho fins al dia d'avui. Algún dia, o ell o jo necessitarem una altra opció. Fins aleshores, estem perfectament bé així.

Aquestes són les raons REALS per les que coallito amb el meu fill. Però posats a desfer-me en explicacions, també dormo amb el G. per:

5. Perquè és beneficiós pels dos. Ell mama més sovint, i per tant ingereix més quantitat de nutrients, ens despertem de manera sincronitzada, augmenten les probabilitats de gaudir d'una lactància perllongada (tot i que el terme perllongada no m'agrada gaire, ja en parlarem més endavant)
6. Perquè disminueix el risc de mort sobtada. Ens termorregulem i tenim una major estabilitat cardio-respiratòria, disminueix la fase de son profunda.
7. Pels beneficis emocionals que aporta. El nen rep atenció i contacte també durant la nit. Millora la seva seguretat i autoestima en crear un vincle afectiu més estret amb nosaltres.


En fi, bàsicament ho fem perquè ens va bé així, ens agrada i ens dóna la gana fer-ho d'aquesta manera.
Jo, com moltes mares i pares que dormim amb els nostres fills, he hagut d'escoltar comentaris més o menys desafortunats al respecte. Espero que la meva exposició de perquès (ja semblo el Mourinho) pugui fer respectar la nostra decisió (que no dic entendre-ho, parlo de repectar-ho, que amb això jo ja en tindria prou).
Crec que cada mare tria una opció (a l'hora de dormir, alimentar, educar...) i crec que entre nosaltres no ens hauriem de qüestionar, doncs hem de tenir en compte que cada mare sempre tria la millor opció de totes les opcions que té disponibles.
A mi i al petit ens va bé fer collit, però sé de mares (partidàries del collit) amb una criatura que preferia el bressol perquè hi dormia més ampla i tranquila, i van haver de respectar-ho... cada una ho manega com pot!

En fi...després de la meva dissertació, us deixo uns enllaços per si voleu aprofundir sobre el tema.


Enllaços interessants

Quan estava embarassada, navegant per diferents webs vaig anar a parar a aquesta, no us podeu perdre la vinyeta sobre el collit! Divertidíssim! --> http://www.thefoodoflove.org/breastfeed-in-your-sleep.htm

Reproducció d'una ponència de James MacKenna (antropòleg especialitzat en son infantil). Aviso que és una mica llarg, però és un article clau per entendre els beneficis del collit de manera científica --> http://www.tenemostetas.com/2011/07/la-criatura-que-duerme-sola-es-una.html  

Article sobre la pràctica del collit --> http://www.crianzanatural.com/art/art1.html

Article de Jan Hunt, "¿es tiempo de abolir las cunas?" --> http://www.naturalchild.org/jan_hunt/abolish_cribs_spanish.html  

Article de Jan Hunt, "diez razones para dormir con nuestros niños en la noche" --> 

http://www.naturalchild.org/jan_hunt/familybed_spanish.html  

El meu part (III -i últim- )

Continuem!  (segona part, aquí)
Un cop posat l'antibiòtic em vaig quedar immobilitzada al llit, amb el "gotero" enxufat. Les contraccions, estirada, eren bastant més doloroses. La llevadora em va dir que aprofitariem que estava estirada per intentar que el nen es girés (recordeu que mirava cap amunt) i em va col·locar en una postura extranya durant una estoneta. Com que em feien mal les contraccions i no em podia moure gaire, la llevadora m'anava indicant noves postures per passar el dolor. Recordo que es van ocupar molt de mi, em vaig sentir molt cuidada.
Al cap d'una estona vam veure que les contraccions es paraven, i vam tornar a monitoritzar-les. I resulta que s'havien tornat irregulars altre cop i, per tant, s'havia mig aturat el part.
Estàvem molt cansats de tantes hores a l'hospital. La llevadora em va dir que tot i que el meu pla de part no ho contemplava, després de tantes hores i amb tan cansament i amb la bossa trencada, ella em recomanava posar oxcitocina sintètica per veure si el part tornava a engegar. Vam esperar una estona per veure si la cosa tornava a engegar sola, però no. A més a més, el nen va fer una baixada de batec fetal. Vam cridar a les llevadores que de seguida van fer venir a la ginecòloga, que va fer nosequina prova traient sang al cap del nen. Va dir que tranquilitat, que tot anava bé. Però cap allà a les 2 o 3 de la matinada vam decidir posar oxcitocina, perquè la cosa no avançava.
Amb l'oxcitocina van començar unes contraccions molt més violentes, i malgrat les meves reticències hi va haver un punt que ja no podia aguantar més i vaig demanar l'epidural.
Al cap d'uns 20 minuts va venir l'anestesista. Va fer fora al C. i em vaig posar molt nerviosa (tinc fòbia a les agulles i el meu home em fa d'element contrafòbic...i l'epidural em feia moooolta por!), i a més a més l'home no em va tractar gaire bé...em feia bronca, com si la meva intenció fos moure'm mentre em clavava una agulla a l'esquena, coi! En fi...tot i no tractar-me amb gaire cura em va dir que procuraria no posar-me gaire dosi perquè pogués anar notant les contraccions i l'expulsiu. I certament, ho va fer molt bé, perquè en cap moment vaig deixar de ser conscient de quan em venien les contraccions, però no em feien quasi mal.
 Vam estar bastantes hores així, esperant que la poca oxcitocina sintètica que m'anava ballant pel cos ajudés a la dilatació. La ginecòloga va haver de venir en 2 ocasions més perquè el batec del G. baixava. Li feia un anàlisi d'aquells extranys pel cap i em deia que tot anava bé, però al segon cop que va passar jo em vaig espantar molt. Recordo que li vaig dir: si el nen ha de patir fem cesària i ja està! I ella em deia que no, que no calia, que tot estava bé i que intentariem no haver-la de fer. I jo anava insistint, però ella em va dir que no, que no faria res perquè el nen estava perfecte, que no patís... Ufff...ho recordo com un moment de tensió...sort que va fer valdre la seva opinió! :)
Ja portàvem 2 canvis de torn de les llevadores. I ara venia el 3er i definitiu!
La llevadora que em va atendre després del canvi de torn la coneixia de la xerrada de part natural que organitzen a l'Hospital. Al veure que portàvem tantes hores i la cosa avançava de manera tan irregular, va decidir canviar-ho tot: els llençols, la meva bata, em va posar una via nova, va fer venir les de la neteja a fer l'habitació... i la veritat és que em va anar molt bé! Em vaig sentir amb noves energies i les contraccions van tornar a agafar força. Un altre tacte, dilatada de 8. Encara faltava. Va tornar-me a posar en posició per veure si el nen es girava i em va tenir una estoneta així fins que va enviar al meu home a esmorzar. Recordo que li va dir que anés a buscar un entrepà i vingués, però com que jo el veia tan cansat li vaig dir que no, que fes un esmorzar tranquil a la cafeteria...
I aleshores van venir un munt de contraccions, va entrar la ginecòloga  i em va dir que això ja estava. Que el nen no havia girat i encara estava amunt, però estava dilatant molt ràpid i el nen estava fent molts esforços (el batec del nen estava a tope). La llevadora em comentava que molts cops, quan el marit marxa de la sala, la dona es posa a punt de parir, perquè deixa de pensar en com estarà l'altre. És curiós, perquè després la meva mare em va explicar que amb els seus dos parts també havia passat exactament el mateix, i el meu pare quasi no arriba al meu naixement!
La ginecòloga em deia que calia fer baixar al nen i que quan em vingués una contracció que empenyés fort per veure si baixava. Al principi no donava resultat, amb l'epidural tampoc acabava de ser del tot conscient de la força que feia... però a la que li vaig pillar el truquillo, la cosa va anar millorant i el nen va baixar bastant. La cosa estava encarrilada. Jo anava dient: crideu al C.!! i la llevadora anar avisant a les infermeres que el busquéssin, que si no, no pariria. El van cridar per megafonia i tot! I després d'alguns intents va contestar al mòbil i va venir volant...!
I quan ell va arribar va anar tot molt ràpid. La ginecòloga em va dir que creia que calien fórceps, que el nen feia molts esforços però que, tot i haver baixat, l'hauriem d'ajudar. Vam dir que endavant, clar, no estava jo per discutir res, i menys després del respecte amb que m'havien tractat i cuidat.
I bé, després d'empènyer molt i d'estirar molt...va arribar al món el petit G.! De seguida me'l van posar a sobre, estava blavet i amb marques dels fórceps (que van desaparèixer als pocs dies), recobert amb el vérnix, humit...i tot i així era la cosa més preciosa del món! I tan petit i indefens...
No sé quanta estona vam estar així juntets, sé que vaig treure la placenta, que la ginecòloga ens la va ensenyar i em va començar a cosir. Com que havia estat un part amb fórceps la pediatra volia veure'l aviat i el va reclamar. Recordo l'emoció de veure com el seu pare l'agafava i...ostres! Que macos que estaven els dos! Vaig veure tot el procés de reconeixement del nen, com el van netejar i vestir... i a sobre meu altre cop, per anar fins a l'habitació, d'on ja no es va separar del meu costadet!

 I bé, aquesta és la història del meu part. Segur que hi ha llacunes i errors en el tempo, però el recordo com un part molt respectuós tot i haver necessitat tantes coses que a priori no volia. Em demanaven permís per tot, no van abusar dels tactes, em van tractar amb molt respecte, sense infantilitzar, explicant tot el que anava passant... Res a veure amb el que em vaig trobar un cop a l'habitació....però bé, això ja és una altra història...

Mireia.

6 mesos!

Faig una breu interrupció a les cròniques del meu part, que sembla la Història Interminable, perquè avui, dia 18 d'agost, el meu nen fa 6 mesos!

I realment, tot i que sembla un tòpic, han passat volant. El meu avi diu que això també ho diré quan faci els 15...

Doncs bé, amb 6 mesos hi ha moments que sembla un belluguet: li agrada fer la granota i saltar a la nostra falda mentre nosaltres el sostenim, posar-se de quatre grapes i aixecar les cames amb els peus recolzats al terra, intentar agafar el menjar de la taula, fer la croqueta, que l'alçem ben amunt com si fos un avió, girar com un rellotge recolzant-se a la seva panxa, picar amb el puny sobre la taula, esquitxar amb les mans i peus a la piscina i la banyera...

I amb 6 mesos també es comporta com un nen serè i tranquil: li encanta mirar-ho tot i observar bé les situacions abans d'actuar, xerrar i xerrar tot fent cares com si ens expliqués una gran aventura, mirar-nos i somriure, fer riallades mentre dorm profundament, estirar-se sobre el meu pit amb els braços ben oberts, fer mandres al despertar-se, que li fem massatges i mimos...

La veritat és que mai hagués pogut imaginar que fer de mare em faria sentir com em sento, sentir aquesta felicitat al veure'l tan feliç, emocionat pels seus propis progressos, veure com mostra tanta i tanta curiositat per tot el que l'envolta... em sento més corporal que mai, més intuïtiva, segura. I a moments sobrepassada i  amb necessitat de temps personal, tot i que només pensar de separar-me'n un momentet se'm fa complicat. No desconecto mai del món G., és com si tinguéssim un lligam invisible...sé que plora abans de sentir-lo, a la nit em desperto microsegons abans que ell em demani més teta... és molt curiós.

Bé, tot això per dir que m'encanta ser la seva mare, que és un nen fantàstic i meravellós, que no deixa de sorprendre'm cada dia.

Feliç mesari, príncep!

El meu part (II)

Doncs bé, continuem! (primera part aquí)
Despés d'unes hores d'espera, ens van passar a l'habitació on finalment donaria a llum. Era una sala ampleta, amb un llit ultra modern que es podia posar en mil posicions, un lavabo amb banyera, un petit equip de música, una pilota per la dilatació, un armariet abatible per fer les cures i vestir als recent nascuts... potser li faltava una mica de caliu (un color càlid a les parets, roba de llit que no fos la de l'hospital, un puff per seure) però en general l'habitació estava bé i era comfortable.
Abans, però, van fer vestir al meu home amb uns pantalons i una camisa blava (blau hospital), que impactava una mica. Vam fer fotos en plan desfilada de moda, la veritat és que feia molta gràcia.
A mi em van posar una via. Vaig intentar negociar-ho però no hi va haver res a fer, eren protocols del centre i malgrat el meu pla de part, l'havien de posar per poder actuar ràpid en cas d'urgència (cosa que em fa pensar que potser n'hauria de dur una sempre ja que en cas d'accident podrien actuar ràpidament...en fi...). La llevadora m'ho explicava com excusant-se i quan li vaig dir de menjar em va dir que com a molt li autoritzarien un caldo (però em va donar permís per menjar d'estranquis unes galetes príncipe que portava a la bossa...sort en vaig tenir!). En aquest punt em sobta una cosa: qui hauria de tenir la màxima autoritat en un part, després de la dona que pareix, hauria de ser la llevadora, no? Doncs em deixaven menjar només caldo perquè l'anestesista les "esbroncava" si després calia posar la peridural i em posaven la via perquè era protocol. Aquests van ser els dos punts que no van respectar del meu pla de part.
Doncs bé, crec que eren més o menys les 5 de la tarda quan em van dur a la sala de dilatació-part. Havia començat el treball de part, perquè tenia contraccions més regulars, però el dolor era molt suportable. Vaig demanar de fer-me un bany, més que res perquè estava cansada de tantes hores esperant. La llevadora em va dir que cap problema però em va demanar per fer-me un tacte abans. Resultat, dilatada de 4cm. Em va dir que volia assegurar-se d'una cosa i tornava, i quan al cap d'una estona va venir em va dir que havia estat consultant i que segons havia llegit era millor que no em banyés perquè dilatada de tan poc podria ser que el treball de part s'aturés. Però que una dutxeta relaxant m'aniria de conya. O sigui que em vaig dutxar, i després el meu home i jo ens vam posar a jugar al parxís. Em van posar una monotorització inalàmbrica que em permetia moure, però me l'anaven traient perquè no m'obsessionés gaire amb el tema de les contraccions.
La partida de parxís no la vam acabar. Jo cada vegada tenia contraccions més seguides i ja no sabia com posar-me, o sigui que vam aparcar el joc i vam sortir al passadís a fer uns tombs. A cada contracció em penjava literalment del meu home. Anavem caminant, jo l'avisava quan notava una contracció perquè em sostingués, ell m'agafava i quan passava la contracció continuavem caminant. Quan estavem cansats entravem a l'habitació, ell seia una estona i jo m'estirava de costat. I després, santornem-hi, cap a fer passadissos!
La llevadora anava venint per veure com em trobava, em portava algún suc o caldo, em posava les corretges inalàmbriques... i així fins les 12 de la nit, que em van dir de posar-me antibiòtic perquè feia 18 hores del trencament de la bossa.
També va venir la ginecòloga a fer-me una exploració, i em va confirmar el que la llevadora m'havia dit al tacte anterior, que el nen venia mirant cap al cel i que estava molt amunt encara. La cosa, tot i les contraccions, no havia avançat gaire: 6-7cm.
Jo estava molt cansada, i encara quedaven 11 hores pel naixement del petit G.!

El meu part (I)

He decidit relatar el meu part. Ho farem a trossets perquè com que m'enrotllo molt... :)

El meu va ser un embaràs tranquil. A les 4 setmanes vaig tenir pèrdues que em van obligar a fer repòs i a xutar-me (és un dir, eh?) progesterona 3 cops al dia, i durant aquell mes vaig passar molta tensió. Quan finalment el ginecòleg em va donar l'OK i em va confirmar que tot anava bé, que l'embrió anava creixent i estava ben agafadet, vam respirar tranquils. A partir d'aquí l'embaràs va ser perfecte: em trobava bé, vaig tenir algun dia de nàusees però que es poden comptar amb els dits d'una mà, anava a fer ioga per relaxar-nos i millorar la respiració i sòl pèlvic, dormia com una marmota, a la feina em van compactar l'horari perquè no hi hagués d'anar tants dies (tot un detall tenint en compte que treballava a 80km de casa), el meu home em cuidava com una reina, les ecografies anaven sortint perfectes i les analítiques també, tenia a la família entusiasmada, em prenia la vida amb una calma sorprenent... I així vaig passar els quasi 9 mesos d'embaràs.
Els intents del G. per passar a fer vida extrauterina van començar el dia 17 de febrer del 2011, a les 38 setmanes i mitja de gestació.
Em vaig llevar a les 6 del matí (què coi hi faig jo llevada tan d'hora? estic de baixa, no tinc cap compromís pendent...el meu cos s'ha tornat boig!) i vaig trencar aigües (aaahh, d'acord! he de parir! però coi, hagués pogut esperar a les 10!). Amb una calma sorprenent en mi (tinc tendència a ser bastant nervi, però les aigües eren clares i per tant m'ho podia prendre amb calma) vaig dir al meu home que no hauria d'anar a treballar perquè estava de part, ens vam dutxar els dos, vam acabar de fer les bosses i deixar-ho tot a punt, fregar la mullena que havia fet ...i a les 9.30 erem a l'Hospital sense haver notat ni una sola contracció excessivament dolorosa. Peeerò com que la llevadora ens va dir que si trencava aigües i eren clares que havia d'anar cap a l'Hospital, pausadament però cap a l'Hospital (per risc d'infecció) doncs au, cap allà que vam anar! El camí va ser molt divertit perquè jo anava notant aigua que em regalimava, i a risc d'inundar el cotxe ens vam proveïr de tot de tovalloles...crec que si algún veí ens va veure va pensar que estàvem sonats! En fi...

Després d'unes quantes voltes (havíen fet obres al centre i anàvem bastant perduts) vam arribar a la planta de ginecologia i sales de part. Vaig entregar el meu pla de part (que ja tenien, però per si de cas...) i el resultat de les últimes analítiques i vaig demanar que anul·léssin la cita que tenia aquell mateix dia amb la doctora per avaluar el líquid amniòtic i fer una exploració, que ja no calia. Em van fer un tacte i corretges, total: 1cm de dilatació i contraccions irregulars (que jo ni notava). La llevadora em va comentar que en aquests casos enxufen oxcitocina però com que jo tenia activat el pla de part natural s'esperarien unes horetes per veure si em posava de part jo sola, que necessitava regular i augmentar les contraccions per dilatar una mica més depressa. A l'haver trencat aigües augmentava el perill d'infecció i per tant esperaven però..."lo just". Em van deixar connectada a les corretges amb el batec del G. de fons, en plan rave. Diversió assegurada, vaja. Al box del costat, separat per unes cortinetes, van anar passant altres batecs que s'unien momentàniament a la meva festa particular. La de paper que van gastar monitorejant les meves contraccions! Fins que una nova llevadora, més estalviadora que l'anterior, va decidir que podia caminar, llegir, seure a la pilota de dilatació...i que de tant en tant ja vindrien a controlar el tema (en aquest punt la cosa va millorar perquè les contraccions, a l'estar dreta, no em feien gens de mal, ni les notava quasi). I que aviat em passarien a l'habitació on pariria, que de moment la deixaven lliure per si de cas.
En fi...vam estar llegint, xerrant, espiant el tràfec que hi havia per la planta, rient, contant, tornant a llegir, tornant a xerrar, tornant a espiar el nou tràfec que hi havia per la planta...
Ens esperaven unes quantes hores...

Introducció de l'alimentació complementària

Des que va néixer en G. teniem clar que fariem LME fins els 6 mesos, seguint les recomanacions de la OMS.
Al final, però, ens hem avançat un parell de setmanes perquè ja ha tastat la pera i la patata. Us explico...
Des de feia un temps, però sobretot des dels 4 mesos i mig més o menys, el G. mostrava molt interès pel menjar: ens mirava amb atenció durant els àpats, seguia la forquilla del plat a la boca, i intentava agafar el que teniem al plat. Aquest interès ha anat en augment i ara quan ens veu menjar fa un moviment amb la boca com si mastegués. Ens fa molta gràcia!
Vam estar consultant i vam veure que cumplia les premises bàsiques per començar la AC que recomanen la Associació Espanyola de Pediatria i l'Acadèmia Americana de Pediatria:
- és capaç de mantenir-se assegut tot sol: més o menys, va a dies, pero en general compleix aquesta condició.
- mostra interès per altres aliments (a part de la teta)
- ha desaparegut el reflex d'extrusió
- sap mostrar gana i sacietat (obrint i tancant la boca quan li convé)

Total, que vam decidir fer-lo partícep dels àpats familiars i com que ja sap seure més o menys solet l'assentem a la trona (o a la falda) i li posem el menjar a sobre la taula. Vam començar amb la pera. Li feia molta gràcia perquè li relliscava i quan l'apretava deixava anar suquet! El primer dia sobretot va experimentar la textura però no s'ho va posar a la boca.
El següent dia vam tornar a fer el mateix, amb un altre trosset de pera, i aquest cop si que va anar a la boca! Posava unes cares com dient "què coi és això?" però s'ho anava posant a la boca i fent ganyotes.
Així que quan nosaltres dinem o sopem, si ell està despert o no està jugant i passant-s'ho pipa amb alguna cosa, l'asseiem a la trona i li oferim menjar. La pera li hem donat uns 4 cops, i l'altre dia que nosaltres menjàvem verdureta (ja la vam fer sense sal per si ell en volia) doncs li vam donar un tros de patata i si, sembla que li va agradar! Ara...va quedar patata per tot el menjador, la seva roba, la trona....!

De moment ho anem fent una mica aleatòriament, i no cada dia li oferim menjar sòlid, però a partir dels 6 mesos ja començarem a oferir la AC de manera regular. Ja us aniré explicant com ens va!


Mireia.


Enllaços d'interès:

http://asociacionitaca.wordpress.com/2010/02/25/consejos-para-iniciarse-en-el-baby-led-weaning-o-alimentacion-autorregulada/

http://www.bebesymas.com/alimentacion-para-bebes-y-ninos/alimentacion-complementaria-baby-led-weaning

http://www.babyledweaning.es/

"Desde la voz del recién nacido", per Laura Gutman

Comparteixo un article que em va agradar molt quan el vaig llegir, i que a més a més connecta molt amb mi ara, amb l'emprenye que tinc per haver de treballar, per viure en una societat tan mal muntada on la mare té 16 míseres setmanes de permís de maternitat (i el pare només 15 dies!).

Jo he tingut la sort d'enxampar les vacances just acabar la baixa, però igualment crec que deixar el nen amb 7 mesos va contra natura...en fi, crec que l'article de la Laura Gutman és prou entenedor.

Desde la voz del recién nacido

Hoy las mujeres trabajamos a la par de los hombres, hecho que vivimos con orgullo y satisfacción. Además ninguna mujer está dispuesta a volver al pasado de sometimiento económico, religioso o moral. Nos sentimos libres al gozar por fin de la autonomía largamente merecida. Luego nos felicitamos mutuamente por la victoria de las libertades individuales. Hasta ahí estamos todos de acuerdo.

Quien posiblemente no esté tan de acuerdo sea el bebe recién nacido. Porque como mamífero humano, nació “sin terminar”. Es decir, va a necesitar nueve meses de “embarazo extrauterino” para completar los nueve meses de “embarazo intrauterino”, esperando encontrar la misma calidad de confort, placer, movimientos, alimento, olores, mirada y presencia que experimentó en el vientre de su madre. Este torrente de experiencias agradables podrá recibirlas dentro de un entorno femenino, o más precisamente, dentro de un entorno maternante.

Los bebes recién nacidos no fueron invitados a la fiesta de los tiempos modernos. No tienen voz ni voto en estas decisiones. Y las personas grandes no nos tomamos el trabajo de averiguar qué es lo que ellos -en su especificidad de niños muy pequeños- necesitan: básicamente seguir navegando en la sutileza de la energía materna. Pero hay algo más que permanece oculto en el pensamiento colectivo: la espontánea e íntima escucha de la madre al llamado del recién nacido y la intransferible conexión que cada mujer siente respecto al propio hijo.

Para permitirnos reconocer que la necesidad de permanecer juntos también es nuestra, las mujeres deberíamos sentirnos cuidadas, atendidas, apoyadas y sostenidas. Libertad no es depender de los propios recursos para subsistir. Libertad no es trabajar dobles o triples jornadas. No somos libres cuando somos expulsadas al mundo del trabajo viéndonos obligadas a abandonar a la cría. Eso es lo que nos han hecho creer -y hemos aceptado como cierto- engañadas con la zanahoria de la modernidad. En realidad, sólo somos libres cuando nos otorgamos las posibilidades de vivir a fondo cada etapa de la vida. Y el primer período de la maternidad es una muy especial. Además dura poco tiempo.

Laura Gutman.

Alletant...

D'aquesta foto ja fa un temps...era l'època en coneixia dues postures per alletar: la de la foto (la clàssica) i la d'estirada al llit (molt útil per poder superar els primers mesos de demanda continuada mentre tu reposes). Ara, amb només 5 mesos ja m'estic convertint en una màquina del tetasutra. I el que m'espera, que ara encara no camina ni gateja!
Doncs bé, la primera variant de les dues postures conegudes va venir perquè el petit G. volia dormir sobre meu i a més a més mamar amb el cap entre els pits (fent una torsió del mugró digne de la dona elàstica dels circs xinesos). I clar, a partir d'aquí ja em vaig veure amb cor d'explorar!
Que estem comprant al súper i té gana? Ajustem motxilleta (si vaig amb bandolera és més senzill), intentant que no se m'escapi el pit i sigui objecte de mirades i cares de retret, i au! a mamar! I jo, a continuar la compra com si res! Però...jo que intento ser discreta (que el glamour i elegància no s'ha de perdre mai) i el meu nen, en canvi, fa uns sorolls que se n'assabenta tothom! En fi, ja procuro anar a súpers amb música alta...
Que anem amb cotxe i té gana? (i no condueixo jo, clar) doncs allargo el cinturó, recolzo la mà al reposacaps del seient de davant i el cos a la maxicosi, procurant que el pit en qüestió quedi a l'altura òptima perquè el nen pugui mamar. Si a més a més podeu mirar la carretera, les cares dels camioners, autobuseros/es...no té preu! (la cara que faria jo al veure'm des de fora segur que tampoc en tindria).
Ara ja hem arribat a un punt que mama en totes les circumstàncies (gràcies al portanadons i bandolera, clar!): mentre faig el dinar, mentre estenc la rentadora, mentre frego,...
I també hi ha la de quatre grapes amb el nen a sota, de la lloba crec que en diuen. Aquesta la vaig fer "obligada", quan vaig tenir la mastitis m'anava molt bé. I escolteu, que és tota una experiència, eh? El nen em mirava en plan "la mama s'ha trastocat"...pobret!
I després hi han les postures del tetasutra que es curra ell. La última és dónar de mamar mentre el nen salta sobre les meves cames i jo l'agafo per les aixelles. Li encanta fer-ho perquè ho ha descobert fa poc, i clar, com a curiós de mena que és, també vol provar aquesta nova gesta fent el que més li agrada: mamar! Ja procuro contenir-lo una miqueta, pel bé dels meus mugrons elàstics, però...és tan feliç i a mi em fa tanta gràcia! :)

Doncs bé, ja aniré actualitzant el tetasutra a mesura que descobrim noves posicions...