El number one són els tractors, sobretot els vermells. Li agraden tant que fins i tot hi somnia, i riu o somica en somnis mentre diu: "el tractor...vermell".
 |
| El papa li ha dibuixat aquest tractor tan bonic! |
Després vindrien els autobusos, que el tenen fascinat. Quan anem a ciutat es torna boig perquè en veu passar tot sovint i va cridant a ple pulmó BUS, BUS! o sigui que tothom se n'adona que som de poble... :)
I evidentment els cotxes de bombers, de policia, ambulàncies... els "ninonino" que diu ell (tots al mateix sac). Li agraden especialment quan tenen els llums encesos i fan so, clar.
I finalment, les motos i els cotxes. Reconeix tots els cotxes de la família i els cotxes dels seus companys de la llar d'infants.
Parlant amb altres pares i mares, veig que hi ha una tendència general que els nens (en masculí) estiguin realment obsessionats pels vehicles i el motor. Em comentaven l'altre dia els bibliotecaris del bibliobus que molts nens els demanen llibres sobre tractors, però que fins al moment cap nena havia demanat per ells. I clar, jo em pregunto fins a quin punt aquesta tendència cap als tractors, camions, autobusos i demés éssers amb rodes és natural o imposada.
I és que en el cas del Guerau des de ben petit ha tingut a casa tot tipus de joguines i ha estat ell qui, lliurement, ha triat les que més li han cridat l'atenció. I si, hi ha dies que juga a cuinetes o amb les nines però el que no falla absolutament cap dia és el joc amb els vehicles.
Que hagi estat ja condicionat sense jo adonar-me'n a que li agradéssin més les "coses de nens"? És possible, però improbable, perquè des de sempre he tingut molt clar aquest tema i no crec pas que jo ni el seu pare l'haguem pogut condicionar de cap manera. I per tant, sincerament, crec que hi ha algún gen amb rodes que influeix en aquestes eleccions...
I vosaltres, què en penseu?
El meu fill també té obsessió per tot el que té rodes. Li agraden els cotxes, les motos, els camions... de totes les mides i formes... inclús les joguines que no són cotxes fa veure que són cotxes i els fa "rodar"...
ResponEliminaJo no sé a què es deu, però realment als nens els fascina els cotxes!!
Si, el meu també ho fa rodar tot! :) Ho trobo molt curiós...
EliminaUna abraçada!
Buff no ho se. jo sempre havia pensat que era una qüestió cultural, ja fos pel que se'ls ensenyava a casa, les joguines que se'ls compraven, etc o pel que veien en els seus companys a l'escola. I segurament això hi influeix però pot ser que les diferències siguin també biològiques, que diferents cervells triin diferents tipus de joc i per tant de joguina. Ara, la obsessió que tenen alguns nens amb els cotxes fa que pensi que potser si que hi ha un gen de les rodes...
ResponEliminaJo també sempre havia pensat que era cultural, però estic començant a canviar d'opinió! Evidentment que hi ha diferències biològiques, però em costa de creure que aquestes siguin per sexes... tot i que, després del que veig al parc, el que m'expliquen... començo a dubtar-ho!
EliminaUna abraçada!
Jo tampoc he fet mai diferències a l'hora de jugar i als meus fills els hi tiren els cotxes i les pilotes abans que qualsevol altra cosa... Deu ser genètic!
ResponElimina:) Al meu les pilotes no li diuen res... de moment estem amb els cotxes i els tractors toooot el sant dia!
EliminaI puc assegurar que, com tu dius, jo no he fet mai diferències per qüestions de gènere! En fi..
Una abraçada!
A casa, els meus juguen amb tot: tenen oferta variada i no sexista, però el meu gran ara està passant una febrada desde que ha vist la pel.li Cars amb el Rayo McQueen. Tot són Rayos i tots són els "Campeons".
ResponEliminaNo em molesta que juguin amb cotxes, però les meves propostes són sempre en una altra direcció per anivellar opcions, i la veritat, és que de moment, les activitats queden bastant repartides, perquè veig que quan ells mateixos trien el joc, van a fer diverses activitats.
Altra cosa és quan anem pel carrer o en cotxe. La presència dels vehicles és indubtable i juguem a reconèixer colors, lletres de les matrícules, etc. I si passa algun vehicle gegant, sempre mereix algun comentari especial, més o menys apassionat, segons el dia. Ara, el meu gran, a quasi 3 anys, ja no es sorprèn, el que vol són explicacions: algú s'ha fet mal i el van a curar, etc. Mentrestant, el petit descobreix i assenyala amb el dit i la boca oberta.
Ja veurem com es desenvolupa tot plegat. Estic a l'expectativa.
Bones festes!
Jo crec que es un mica de tot, el factor cultural, les joguines que tinguin a l'abast i sobretot el caràcter de cada nen. Però també penso que potser hi ha un punt de genètica que e molt a veure, ja que la cara de filat que posa el meu fill quan Ve una pilota o un vehicle, això es totalment espontani
ResponElimina