divendres, 29 de juny de 2012

Dia Mundial de la Son Feliç

Als pocs dies de néixer. Quin plaer despertar-se i veure'l!
Durant el meu embaràs, el meu marit i jo vam anar a visitar diverses botigues per aconseguir un bon moisès i un bon bressol per al nostre nadó. En vam veure molts i per sort, la nostra indecisió i manca de pressupost van fer que no en compréssim cap. 
 Al final, el moisès me'l van deixar i el bressol el vam comprar a l'Ikea perquè eren molt més barats i senzills.No sé perquè no sentíem la necessitat de muntar el bressol i anàvem posposant la decisió per més endavant. Total, que em vaig posar de part i encara no teníem muntat res. A casa els meus pares, que és on anava després de donar a llum, ja feia temps que tenien preparat el moisès per al nadó. 

Però va néixer Guerau i ho va canviar tot. Va capgirar el meu món, les meves idees preconcebudes. Com podia jo a deixar a aquella coseta tan petita i indefensa sol, allunyat de mi? Ja a l'hospital mateix vam coallitar i jo ni tan sols coneixia l'existència d'aquesta paraula. Va ser instintiu.
 I hem coallitat junts fins ara, que té 16 mesos. I ho seguirem fent fins que ell estigui preparat per "independitzar-se" de llit. 

M'encanta dormir amb ell: quan es desperta enmig de la nit i em demana teta per tornar-se a adormir, quan només amb tocar-me es queda tranquil, quan riu en somnis i em desperta amb les seves rialles, quan li controlo la temperatura amb el meu cos si té febre, quan als matins em regala un petó i un somriure, quan es desperta a mitjanit per cantar un parell de cançons, quan el veig dormir tranquil i a gust ... 

Aquests motius, al costat dels perjudicis que comporta deixar plorar sola un nadó, em porten a posicionar-me en contra del mètode Estivill, que advoca per un ensinistrament dels petits sacrificant el seu benestar emocional. 
Els despertars nocturns en els nadons són totalment normals, que els petits vulguin dormir acompanyats és completament normal, que demanin pit o aliment a la nit és normal ... i aquest senyor s'està lucrant a costa de des-normalitzar comportaments i voler tornar a normalitzar-los a la conveniència de l'adult. O sigui que ja n'hi ha prou.  
No m'extendré en explicar les conseqüències dels mètodes conductistes ni en els beneficis del coallitar, em limito a explicar la meva experiència i a animar-vos a visitar els següents enllaços en els que està molt ben explicat:


  Bones i acompanyades nits!

dilluns, 25 de juny de 2012

29 de juny. Dia Mundial del Son Feliç


La blogosfera maternal i paternal ha creat una iniciativa per declarar el dia 29 de juny el dia Mundial del Sueño Feliz, perquè puguem compartir les nostres experiències de son feliç al costat dels nostres petits.

Volem que el hashtag #desmontandoaEstivill esdevingui trend topic a Twitter i que blocs, pàgines i perfils de Facebook s'omplin de missatges a favor del Son Feliç.

A Facebook s'ha creat un grup i un esdeveniment per divulgar aquesta iniciativa.

O sigui que si voleu participar podeu unir-vos al grup i a l'esdeveniment de Facebook, i:

- Twitejar i retwitear sobre la teva idea del somni feliç utilitzant el hashtag #desmontandoaEstivill. Fes-lo servir només el dia 29 de juny, ja que així tenim més possibilitats de convertir-lo en TT.

- Si tens un bloc, pots publicitar l'esdeveniment i el dia 29 publicar un post explicant sobre la teva experiència de son feliç.

- El dia 29 publica o comparteix a Facebook articles, cites, testimonis, estudis... sobre el son feliç acompanyant al teu fill.

 

Espero de tot cor que aquesta iniciativa arribi a totes les persones possibles i contrarestar d'una vegada per totes aquestes teories de son INfeliç que divulguen certes persones servint-se de les televisions, ràdios, premsa ...


divendres, 22 de juny de 2012

Joc lliure

Em sorpèn quan sento a dir que els nens no es poden concentrar en una cosa gaire estona, que es cansen als 5 minuts i que cal constantment estar preparant activitats per tal que es mantinguin distrets.
Doncs jo crec que no és així.
Crec que si deixem que els nens i nenes decideixin lliurement la seva activitat, la seva capacitat de concentració, de jugar aliens al món, és màxima. Quan nosaltres, els adults, fem allò que ens apassiona som capaços d'oblidar-nos de menjar, de l'hora que és, de les coses pendents... doncs els nens igual.

Jo sóc la primera que quan veig al Guerau pul·lulant pel menjador sense "fer res" (segons el meu punt de vista, perquè segurament ell està estudiant la situació o vés a saber què) sento l'impuls d'anar a oferir-li alguna joguina o a preparar-li alguna activitat. Però si puc contenir aquest impuls, al cap d'una estona ell sol tria la seva activitat i hi juga una bona estona amb la màxima concentració. I si no intervinc (quan protesta perquè no li surt quelcom, per exemple) ell mateix va derivant l'activitat cap a una altra. Això si, he d'estar disponible. I això vol dir atendre'l cada cop que em vé a buscar. Al principi venia sovint a comprovar si estava disponible, i ara cada cop vé menys i té més moments de jugar sol i concentrat.
Sé del cert que quan vol jugar amb mi em vé a buscar, quan vol fer pintura m'ho fa saber a la seva manera, quan vol sortir també ho expressa... així doncs, perquè tinc/tenim sovint la necessitat de distreure als nens?

Que no intervingui no vol dir que no li plantegi activitats. Per exemple, quan li he preparat alguna activitat nova (com la goma eva per enganxar als vidres, els taps i el caçapapallones per l'aigua, les caixes sensorials,...) li ensenyo, hi juguem si en té ganes, i la deso. I molts cops és ell qui la va a buscar quan la vol tornar a fer servir. És evident que en algun moment els hi he de presentar! Però intento fer-ho sempre després d'un moment de joc lliure. 
M'és difícil trobar l'equilibri entre deixar i proposar. I de moment, aquí estic, anant observant-lo i observant-me, per tal que la meva emoció per ensenyar-li el que li he preparat no sigui invasiva.

D'ell he observat la capacitat de saber què vol autènticament: joc de picar, de llançar, d'arrossegar, joc tranquil, una estona de contes sol o acompanyat, jocs d'insertar, abocar aigua, enfilar-se i jugar amb el cos, explorar l'entorn, joc simbòlic, seure i no fer res... i quan sap què vol i ho està fent, s'enfada moltíssim si l'interrompem (sigui perquè és l'hora de dinar, o hem de marxar o...) malgrat que intentem no fer-ho gaire sovint (tot i que molts cops és innevitable).

Així com la llibertat de moviments va permetre que el Guerau anés al seu ritme i es sentís respectat i confiat a l'hora d'aprendre a gatejar i a caminar, ara sento que el que necessita és llibertat de joc i exploració. Així que intentem tenir a l'abast materials, eines, un entorn preparat... per fer-ho possible. I no sempre és fàcil!
I vosaltres...com heu trobat l'equilibri entre el deixar fer i el proposar activitats?



dissabte, 16 de juny de 2012

Pintura!

Una de les activitats que mai falla és la pintura. Per treballar el traç vertical tenim un caballet (de l'Ikea), i pel traç horitzontal qualsevol tros de paper serveix. De moment hem provat:
  • els rotuladors, que fa servir amb el caballet i en horitzontal, sobre una taula o al terra. Li agraden molt, sobretot tapar-los i destapar-los. Ara fa uns dies que en vertical pinta amb un rotulador a cada mà.
  • la pintura de dits, només l'hem provat en horitzontal sobre una taula i al terra. I bàsicament l'hem usada per estampar les seves mans i peus, perquè al Guerau no li agrada gens ni mica. A la que veu que s'embruta de pintura vol anar a rentar-se les mans i és un drama.
  • les témperes les usem amb pinzell. Primer ho vaig provar amb un pinzell normal però vaig veure que el Guerau no estava còmode i finalment en vaig trobar uns d'adequats per la seva edat, molt més ergonòmics, que li encanten. 
Vull provar també les tèmperes sòlides, de les que en tinc bones referències, però són cares i de moment no pot ser. I també vull provar amb guix gruixut al pati de casa, a veure què tal. Ja us ho explicaré!

Una de les coses boniques és veure com després d'haver fet pintura es troba la seva obra d'art penjada (per assecar-la i contemplar-la) i se la mira i remira, somriu, fa "oooh"...


diumenge, 10 de juny de 2012

Llibre: "Qui fa pessigolles?"

Us presento un dels llibre que vam comprar per Sant Jordi al Guerau. És un llibre d'Émile Jadoul i està publicat per l'editorial Baula.  Ha estat un èxit total i us el recomano!

(les fotos no són gaire bones, però no he tingut massa temps per fer-les!)



Comença amb una part mostrada del cos de l'animal, que té tacte (una cua enganxosa, unes potes peludes, una trompa rugosa...). I una pregunta: "A qui farem pessigolles a...."

 I obrim!


Finalment, els animals es conxorxen i fan pessigolles al Guerau! Aquesta part m'agrada molt perquè els animals estan més o menys proporcionatss (excepte el nen), i el Guerau quan arriba a aquesta pàgina ja s'emociona i fuig corrents perquè sap que li toquen pessigolles a tot arreu!




L'expliquem cada dia unes quantes vegades, el demana moolt sovint!

dijous, 7 de juny de 2012

BLW. Valoració

Introduint la llet de vaca. Croquetes casolanes!
Des que va fer els 6 mesos, vam introduir l'Alimentació Complementària al Guerau usant el mètode del Baby Led-Weaning. Ara que pràcticament hem introduït tots els aliments (excepte fruits secs, marisc, xocolata) m'agradaria fer una primera valoració amb els pros i els contres per si algú s'anima a provar aquest mètode per introduir l'AC al seu fill.

En primer lloc, dir que tant el meu home com jo n'estem molt contents. El Guerau menja molt bé i de manera totalment autònoma, i va combinant els diferents aliments del plat, l'aigua, el pa...


Un dels avantatges més importants ha estat respectar el seu ritme a l'hora de menjar, cosa que ha suposat que estiguem tots molt tranquils a les hores dels àpats. Si té gana menja, i si no té gana no menja. Algun cop ha passat que ha estat varis dies sense menjar pràcticament res més que pit, cosa que al principi m'amoïnava una mica però que ara em prenc amb calma perquè sé que després ja ho compensa.
Una de les coses positives del mètode és poder cuinar per tots. Al principi calia tenir cura perquè encara no li havíem introduït alguns aliments, i els havíem d'afegir nosaltres a posteriori. Ens vam acostumar a salar-ho tot al plat, i ara ho continuem fent així o bé ho salem poquet.
El que més m'ha fascinat és veure com escull els aliments segons el dia i les necessitats que tingui. Li pot agradar moltíssim la truita, però hi ha dies que prefereix peix o pa o fruita. I ara es fa entendre el suficient com per demanar-ho. Abans quan rebutjava un aliment provava a oferir-n'hi un parell més i normalment algun era el que a ell li venia de gust.
Per mi ha estat important que ell pogués seure a taula a menjar, amb tots. Els moments dels àpats són sagrats i ell seu a la taula com un més i participa de la conversa. Això és possible perquè no li hem d'anar embotint el menjar a la boca, sinó que ell va fent al seu ritme. Evidentment no es menja amb la mateixa tranquilitat que si el nen està dormint, però m'agrada molt aquest moment familiar. Amb el meu home hem establert com a dia de sopar en parella els divendres, i per tant és l'únic dia que el Guerau sopa "sol" i mentre ell dorm nosaltres sopem.

Un altre avantatge és observar l'autogestió de la grandària dels trossos i com els treia sense problemes quan considerava que no se'ls podia empassar. I per tant, el procés d'aprendre a "mastegar" abans que a empassar, crec que és important perquè de fet és l'ordre natural i així ells aprenen a treure els trossos que són massa grans, a desfer-los, a avaluar-ne la duresa...


El mètode també té alguns desavantatges, com ara llençar menjar. Jo sempre li poso de tot el que hi ha a taula al seu plat. I evidentment hi ha coses que no li vénen de gust i les deixa al plat (o a terra) o bé les porqueja i les deixa, i per tant els dies que menja poc quasi tot el seu plat va a les escombraries, cosa que sap molt greu. 
Un altre inconvenient, sobretot al principi és el merder que es fa. Com que els inicis són bàsicament d'experimentació el menjar va al terra, a la cara i als cabells, queda aixafat contra la taula... i després, quan comencen amb la cullera o el got el mateix, va tot al cap i a terra! És divertit de veure però queda tot bastant brut. Nosaltres li posàvem (i li posem) un pitet amb mànigues i tot! Ara, que continua embrutant molt, quan el baixo de la trona va directe a buscar l'escombra!
Al menjar sempre amb nosaltres hem de vigilar les cares. Jo sóc molt llepafils i el Guerau menja coses que a mi no m'agraden (com el bròquil, la col o la pastanaga bullida). Per no condicionar-lo intento no fer cares quan en mengen ell i el meu home, cosa que no sempre és fàcil (sobretot per les olors). I el meu home igual, quan nosaltres mengem gall d'indi (que ell no pot soportar) ha d'intentar aguantar el tipus. :)


Doncs bé, fins aquí els avantatges i desavantatges que se m'han ocorregut!
Per mi la conclusió és clara, si hagués de repetir tornaria a fer servir aquest mètode sense dubtar-ho!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...