dijous, 30 d’agost de 2012

Plastilina!


Avui hem fet plastilina casolana, seguint la recepta del bloc Para mi peque con amor.
És una recepta senzilla, sense cocció i que es prepara ràpidament amb ingredients que solem tenir per casa. El resultat és espectacular: queda una masa consistent però flexible, manejable i molt agradable al tacte. M'ha encantat, i el Guerau ha gaudit d'allò més fent xurrets i jugant amb les formes que li tallava amb els talladors de galetes!

La recepta és la següent:
1 tassa de sal
1 tassa i mitja de farina (jo n'he hagut de posat 3 perquè em quedés consistent)
4 cullerades d'oli d'oliva
4 cullerades de bicarbonat
1 tassa d'aigua
Colorant alimentari (potser n'he posat poc, però ja fa el fet)

Aquesta plastilina cal guardar-la a la nevera i en principi hauria de durar unes 3 setmanes!
Proveu-ho i ja m'explicareu! :)


dissabte, 25 d’agost de 2012

18 mesos!

Fa temps que no escric, i és que m'he agafat unes petites vacances del món 2.0 aprofitant que féiem una escapada familiar, durant la qual hem celebrat els 18 mesos del Guerau. Com passa el temps!

Cada dia és un nou descobriment i aprenentatge i tot el fascina i el deixa meravellat. 
La comprensió del Guerau ha augmentat exponencialment i ara ho entén pràcticament tot, fins al punt que hem de cuidar el que diem al seu davant. Que ho entengui no vol dir que sempre hi estigui d'acord, i ens ho fa saber amb la paraula per excel·lència de l'últim mes: NO.

O sigui que estem en constant negociació, jo exposo els fets, ell diu que no, jo li explico els meus motius i ell cedeix o bé torna a dir que no. Alguns cops pactem una solució intermitja i d'altres he d'exercir d'autoritat (com en els canvis de bolquer, que son "nononononononononono").

A nivell de llenguatge es fa entendre bastant i intenta repetir tot el que sent. Hi ha dies que està molt xerraire i d'altres que no gaire. El que no falla mai és el cantar. Canta a totes hores i molts cops es comunica cantant, com quan vol anar a dormir que canta la cançó de la son i assenyala les escales per pujar a l'habitació.

Amb l'alimentació estem una mica estancats. No sé si ho fa l'estiu i la calor, però últimament menja ben poc i gairebé no vol tastar nous aliments. Em demana molta fruita, teta i aigua, que suposo que és el que necessita.

A nivell motriu hi ha dies que es fa el temerari i ens fa patir una mica, tot i que en general és bastant destre en tot el referent a moviment. Corre, salta, puja i baixa els graons (3 o 4) sense ajuda, camina de puntetes i talons, endarrere, amb els ulls tancats, balla, puja i baixa dret totes les rampes que troba... i va experimentant. 

Li encanta veure a la gent que coneix, com els avis, els tiets, els seus amics del poble... i s'hi mostra atent i amorós. Li agrada molt mirar contes, veure animalets, pintar, jugar al sorral, anar a la piscina, visitar nous llocs, jugar amb cotxes....

El que noto és que com que hem passat dos mesos de pràcticament 24h junts, torna a estar molt pendent de mi i em busca a totes hores. No li agrada gens perdre'm de vista, cosa que m'amoïna especialment perquè d'aquí una setmana ens haurem de separar unes hores al dia (tot i que amb el que van retallant en educació potser aquest problema no el tinc... i en tinc un altre!). En fi... la veritat és que estic una mica angoixada per si l'hem de dur a la guarderia i per veure com respòn (ell i jo). Ja ho veurem...

Hem passat un molt bon estiu gaudint-nos i gaudint de noves experiències. Feliços 18 mesos, petit!

diumenge, 12 d’agost de 2012

"Dile que le quieres", per Laura Gutman

Un dels primers artícles que vaig llegir de la Laura Gutman. És preciós i crec que l'hauriem de tenir sempre present. Gaudiu de la lectura!
Cerremos los ojos y recordemos lo más hermoso que nos han dicho nuestros padres: Princesa…rey de la casa…mi vida…eres un encanto…cariño…mi corazón…mi amor…mi cielo…qué guapo…qué listo…
¿Estamos sonriendo?

Tal vez algunos de nosotros no logremos traer estos recuerdos, y en su lugar aparezcan sin permiso otros: qué tonto eres…pues sólo sabes mentir…que si sigues así se lo diré a tu padre…eres malo…no te quiero… ¿acaso no comprendes?... ¿eres sordo?...distraída como su madre…
¿Estamos compungidos?

Lo que nuestros padres -o quienes se ocuparon de criarnos- hayan dicho, se ha constituido necesariamente en lo más sólido de nuestra identidad. Porque somos los adultos quienes nombramos cómo son las cosas. Por eso lo que decimos, es.

El niño pequeño no pone en duda lo que escucha de los mayores. Puede ser doloroso o gratificante, pero en todos los casos, la interpretación de los adultos es absolutamente certera para el niño que aprende a traducir al mundo a través del cristal de los mayores.

En este sentido, la intención con la que hablamos con los niños es importante. Si los amamos de verdad, seguramente nuestras palabras estarán cargadas de sentimientos cariñosos y suaves. Pero si estamos llenos de resentimiento, destilaremos odio aún cuando los niños no tengan nada que ver.

Es verdad que hay situaciones donde el niño se equivoca o hace algo inadecuado. Pues bien. Una cosa es conversar sobre eso que “hizo” mal, y otra cosa es que ese acto lo convierta en alguien que “es” malo. Sólo nuestro rencor puede confundir entre lo uno y lo otro. Si el niño, de tanto escuchar a sus padres diciendo lo mismo, se convence de que es malo, quedará atrapado por ese circuito donde “es” en la medida que es malo, y para ser malo, tiene que seguir haciendo todo lo que haga enfadar a sus padres. En ese punto, ha perdido toda esperanza de ser amado sin condiciones.

Para el niño “eternamente malo a ojos de sus padres”, siempre aparecerá otro individuo que actuará el personaje opuesto: “el eternamente bueno”. A veces es alguien tan cercano como el propio hermano o hermana, u otra persona muy próxima a la familia. Allí, en ese personaje, -no importa qué es lo que haga- recaerá toda la admiración y será nombrado por los padres como alguien “bueno, inteligente y listo”. Esta es la prueba fehaciente de que no se trata de lo que cada uno es o hace, sino de la necesidad de los adultos de proyectar polarizadamente, nuestros lados aceptados y nuestros lados vergonzosos en otros individuos, para no hacernos cargo de quienes somos. Y también para dividir la vida en un costado bien negro y en otro bien blanco, de modo de tener cierta sensación de claridad. Que por supuesto no es tal.

Parece que los adultos necesitamos mostrar todo lo que los niños hacen mal, cuán ineptos o torpes son, para sentirnos un poquito más inteligentes. Es una paradoja, porque al actuar de esta forma, es obvio que somos increíblemente estúpidos.

Sin embargo las cosas son más sencillas de lo que parecen. Decirles a los niños que son hermosos, amados, bienvenidos, adorados, generosos, nobles, bellos, que son la luz de nuestros ojos y la alegría de nuestro corazón; genera hijos aún más agradables, sanos, felices y bien dispuestos. Y no hay nada más placentero que convivir con niños alegres, seguros y llenos de amor. No hay ningún motivo para no prodigarles palabras repletas de colores y sueños, salvo que estemos inundados de rabia y rencor. Es posible que las palabras bonitas no aparezcan en nuestro vocabulario, porque jamás las hemos recibido en nuestra infancia. En ese caso, nos toca aprenderlas con tenacidad y voluntad. Si hacemos ese trabajo ahora, nuestros hijos -al devenir padres- no tendrán que aprender esta lección. Porque surgirán de sus entrañas con total naturalidad, las palabras más bellas y las frases más gratificantes hacia sus hijos. Y esas cadenas de palabras amorosas se perpetuarán por generaciones y generaciones, sin que nuestros nietos y bisnietos reparen en ellas, porque harán parte de su genuina manera de ser.

Parece que nuestra generación es bisagra en la evolución de la sociedad occidental. A las mujeres nos toca aprender a trabajar y lidiar con el dinero. A ser autónomas. Nos toca aprender sobre nuestra sexualidad. A re aprender a ser madres con parámetros diferentes de los de nuestras madres y abuelas. Y nos toca aprender a amar. Por eso es posible que sintamos que es un enorme desafío y además es mucho trabajo, esto de criar a los niños de un modo diferente a como hemos sido criadas. Es verdad. Es mucho trabajo. Pero se lo estamos ahorrando a nuestra descendencia. Pensemos que es una inversión a futuro con riesgo cero. De ahora en más… ¡sólo palabras de amor para nuestros hijos! Gritemos al viento que los amamos hasta el cielo. Y más alto aún. Y más y más.

Laura Gutman

divendres, 10 d’agost de 2012

Gel de colors

Per combatre la calor, una activitat refrescant i divertida!
Ahir vam preparar gel de colors, usant aigua i colorant alimentari. En vam fer dels tres colors primaris: vermell, groc i blau. Li va encantar veure com amb unes gotes de color, al remenar, l'aigua canviava i es transformava. Passar-ho a les glaçoneres va ser un treball de precisió i ell es va limitar a mirar-s'ho. Amb nens més grans si que ho podrien passar ells a la glaçonera amb l'ajuda d'una gerreta petita. 

Avui els gels ja estaven a punt! Els hem posat en un tupper i cap a la taula de llum! 
Al principi no les tenia totes, el gel estava molt fred i li quedaven les mans tenyides! Però mica en mica li ha anat trobant la gràcia. 


Després jo he classificat unes quantes peces per colors i ell ha fet el mateix amb les que han quedat. Agafava una barra blava i la posava a la pila groga i cridava: "nononononono"! I quan la posava a la pila del mateix color deia: "araaaa"! 


El gel s'ha anat desfent i ha volgut jugar amb l'aigua que quedava. Amb nens més grans pot ser xulo barrejar gels i observar el desgel per tal que es formin els colors secundaris. Nosaltres no ho hem fet perquè crec que al Guerau no li haugés interessat el més mínim i a més volia que fos una activitat sobretot sensorial. O sigui que l'aigua s'ha barrejat de manera atzarosa tot i que es distingia perfectament el verd i el taronja.

Després d'aquesta activitat ha volgut pintar i hem escollit el verd i el taronja, com les aigües dels glaçons!






dissabte, 4 d’agost de 2012

Lactància i portabebés


Els primers mesos de lactància d'un nadó es caracteritzen per una demanda de disponibilitat de 24 hores. En el meu cas no puc concebre la lactància sense un portabebès, ja que va ser la clau que va permetre que el Guerau mamés a demanda i que jo pogués fer coses a casa i sortir amb tota tranquil·litat i llibertat.
Ell mamava quan volia i es tornava a adormir quan estava saciat, sempre sentint-me a prop.
El vaig poder alletar al súper i anant a passejar, mentre estenia la roba i cuinava. Va ser molt pràctic per a mi i el recomano sempre.

dijous, 2 d’agost de 2012

Lactància i treball

Arribant de treballar. 6 mesos i mig.
La meva gran preocupació quan em vaig reincorporar a la feina, encara que per poques hores, era com compaginar-la amb la lactància. El Guerau havia començat amb alimentació complementària però la seva font d'aliment principal continuava sent la llet materna.

El cos, savi, va saber-se adaptar a la nova situació. I ens hi vam adaptar tots: el meu marit, que va canviar horaris i consolava el petit en braços quan ell es despertava a la recerca de la teta, el Guerau es va acostumar a beure la meva llet en un gotet i jo vaig bregar amb el tirallets durant uns mesos.

El dia que estava més hores fora de casa, els meus pits s'inflaven i em feien mal i jo trobava a faltar al meu petit. Al cap d'uns mesos el seguia trobant a faltar, però els pits es van autorregular i la producció de llet es va adaptar al meu horari.

El Guerau va aprendre que els dies que jo treballava les preses dels matins al llit es substituïen per un gotet de llet de la mama amb l'esmorzar. S'arraulia als braços del seu pare i es tornava a dormir sense tetejar. Al cap d'uns mesos ell mateix va decidir que podia esperar a beure de l'envàs original i va rebutjar el got.


Considero que la nostra relació teta-treball ha estat fluida i tranquil·la. Vaig poder estar els mesos de lactància exclusiva tetejant a total demanda i la veritat és que encara que després vam haver de canviar els nostres horaris i costums ens vam poder adaptar a la nova situació.
  
Sé que és possible. La feina es pot compaginar amb la lactància, i si hi ha una parella disposada a donar un cop de mà tot és més fàcil. Conec situacions en que semblava inverosímil i es va aconseguir. 
Només hem de confiar en nosaltres!

dimecres, 1 d’agost de 2012

Feliç Dia Mundial de la Lactància Materna


Encara que una mica tard, no em volia perdre la commemoració del Dia Mundial de la Lactància Materna 2012, que inaugura que la Setmana Mundial de la Lactància Materna, de l'1 al 7 d'agost.

I per celebrar-ho intentaré penjar una foto cada dia sobre la nostra relació a través de la teta.

M'encanta tetejar amb el Guerau!
Després de 17 mesos la relació del Guerau amb la SEVA teta és sorprenent. A la piscina la mostra a tothom mentre crida "teta!", les hi llança petons a distància (i que no és a mi perquè les mira fixament a elles), les olora i diu "mmmmm", no deixa que el pare s'apropi ni una miqueta a elles, de vegades aplaudeix quan les veu (i fa una mica de vergonya quan és un lloc públic), em col·loca com ell vol per tetejar, les va alternant de vegades a un ritme vertiginós, les toca i sintonitza, em demana teta a plena veu....

I jo em sento plena, joiosa, corporal, nodrida, de vegades cansada, mamífera, empoderada, lliure, viva.

Feliç dia a totes les mares lactants i lactivistes!
Feliç dia a tots els pares que sou el sostén i suport en aquest camí de la lactància!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...