diumenge, 31 de juliol de 2011

La lactància materna: molt més que llet

La Lactancia Materna es Mucho Más que Leche



La Lactancia Materna es Mucho Más que Leche es un Carnaval de Blogs iniciado por Amor Maternal para celebrar la Semana Mundial de la Lactancia Materna e invitar a la reflexión acerca de todas las dimensiones en las cuales podemos concebir la lactancia materna, todos los ámbitos de la vida en los cuales puede afectar tanto al ser humano, como a la sociedad, al planeta, las relaciones interpersonales, etc.

He decidit a participar en aquesta iniciativa perquè em venia de gust parlar sobre la lactància materna i aprofitant la Setmana Mundial de la Lactància Materna em sembla adient col·locar un post parlant d'aquest tema per aquestes dates. També el lema internacional que s'ha triat per l'event el trobo molt encertat: "Comunica't. Lactància Materna, una experiència en 3D", incorporant la comunicació i difusió de la lactància materna com a element d'innovació. Està molt ben explicat a la web de Word Breastfeeding Week i a la web de Bebés y Más.

Clica sobre la imatge de dalt de tot per anar a la web d'Amor Maternal i informar-te del funcionament d'aquest carnaval de blogs.

Doncs bé, tot i que sols porto 5 mesos i mig alletant al petit puc assegurar al 100% que la lactància no és només llet: és consol, tendresa, mirada, calor, riure, exploració, carícies, protecció, tranquilitat...per mi és com dir "sóc aquí pel que em necessitis i quan vulguis". El petit G. quan es fa mal i plora demana pit, a mitja nit em busca per poder tornar-se a adormir (molts cops només tocar el pit amb la boca ja s'adorm), i quan s'atabala perquè hi ha molta gent no me'l desenganxo de la teta en tota l'estona...

Crec que un dels temes pendents en la lactància materna és aconseguir desvincular la visió que es té a nivell social de la lactància amb alimentació. Si les mares ens escoltem el cos i escoltem les demandes implícites (o no tan implícites quan són més grans) sabem que el nen no només demana quan té gana i nosaltres no només li oferim el pit quan pensem que té gana.

En el meu cas, els principis de la lactància materna no van ser pas fàcils:

Primer de tot l'entorn que em deia que potser no tindria llet perquè una àvia o nosequi de la família no n'havia tingut, d'altra gent que em deia que potser en tindria però no serviria com a aliment perquè coneixien a una senyora que tenia una llet que sols era aigua.., d'altres que et deien que feia molt mal i que sortien clivelles i....en fi, tots els mals possibles que em passarien si donava llet. Un cop va néixer el nen van passar a allò de dir: deu minuts a cada pit, potser que li donguis suplement perquè ara només tens calostre, vols dir que no et demana massa sovint?.... i a més a més els dubtes i pors típics de mare primerenca (sobretot durant les crisis de creixement del nen, quan semblava que amb la meva llet no en tenia prou i es quedava amb gana).

Això ho vaig poder superar tot perquè estava molt ben informada (gràcies sobretot al llibre d'”Un regal per a tota la vida. Guia de lactància materna” de'n Carlos González, la web l'Alba Lactància Materna, i la web de Crianza Natural). Per tant un consell important seria que durant l'embaràs llegiu, parleu, us informeu... a mi em va donar molta tranquilitat en un moment de pospart que no estava per entrar en gaires discusions, perquè volia dedicar-me sols a adaptar-nos nen i jo, a agafar un ritme junts, a vincular-nos...

Un altre entrebanc van ser els dolors dels primers mesos. Tot i la informació, em feia mal. Els primers quinze dies sobretot i després anava a temporades, segons com s'hi agafava el nen (per molt que intentés corregir la postura ell es tornava a canviar...no sé de qui ha heredat tanta tossuderia!). Fins als dos mesos i mig o tres no vaig començar a gaudir de la lactància materna, quan el nen va anar agafant la tècnica i en 5 minuts em buidava el pit. I aleshores vaig agafar una mastitis! Però....veure la cara del meu fill quan mamava, em feia superar-ho tot. Com va fer el seu primer somriure enganxat al pit, mentre se li escolava la llet per la comisura dels llavis; veure com tanca els ulls mig extasiat de plaer, com suspira mentre mama, com em busca durant la nit amb els ulls tancats i la boqueta mig oberta, com m'agafa el pit amb les dues mans en plan desesperació total i quan té el pit a la boca s'aparta, em mira i riu,... En fi, per mi la lactància materna és un vincle que tinc amb el nen que crec que no podria tenir de cap altra manera. De fet, crec que en aquesta díada en surto jo tan alimentada com ell. I per això animo a totes les mares a donar el pit, a demanda, fins que mare i fill/a vulguin i fent cas omís als comentaris, reportatges sospitosos patrocinats per empreses que fabriquen llet de continuació, brontopediatres,... i que segueixin el seu instint!

En fi....ara que aviat farà 6 mesos i que deixarem la LME em sento una mica extranya per no ser jo la única persona que el podrà alimentar. De totes maneres com que ho farem usant la tècnica del Baby Led Weaning, la lactància materna continuarà sent la seva principal nutrició durant un bon temps encara... D'això ja en parlaré a un altre post. De moment, avui només recalcar el lema que proposen des d'Amor Maternal: la lactància materna és molt més que llet.


Mireia.




divendres, 29 de juliol de 2011

I ja en són...28!


Avui en faig 28! M'acosto lentament però constant a la trentena...brrr!
Des que va néixer el petit, el temps passa d'una altra manera, més ràpid!
L'any passat em vaig passar l'aniversari de repòs. Quan estava de 4 setmanes vaig tenir pèrdues i el ginecòleg em va "receptar" repòs absolut (ni pujar escales podia), que va passar a ser repòs relatiu una setmana més tard. O sigui que el dia del meu aniversari el vaig passar entre el sofà i una cadira, doncs el meu home es va ocupar dels preparatius i em va fer una festa com Déu mana (amb convidats i tot)!!
Els resultats del repòs, com podeu deduïr, van ser un nen de 3,150kg. que ara en pesa quasi 8!
En fi...i per cel·lebrar-ho, una cançoneta!

dimecres, 27 de juliol de 2011

La carta que no vaig escriure


Recent sortida de l'Hospital vam comentar de fer una carta al centre per tal d'agraïr l'atenció rebuda.

No la vam arribar a escriure perquè el postpart va ser durillo i el nen ens ocupava totes les hores. Però sempre m'ha quedat al cap aquesta possible carta, així que, com que més val tard que mai. aquesta és la carta que no vaig escriure:


A l'atenció del personal de l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa,

Vaig donar a llum el febrer d'aquest 2011 a l'Hospital de Manresa i voldria agraïr el respecte, confiança i acolliment que se'm va dispensar tan a mi com al meu home. El tracte d'un equip formidable de llevadores i ginecòlogues (vaig viure 3 canvis de torn) que van escoltar, respectar i recolzar el meu ritme de part en tot moment, va permetre que visqués un part del qual en tinc un gran record. El saber-me respectada, que es tenia en compte el meu pla de part, va ser clau per no qüestionar decisions que no havíem planificat.

També vull agraïr la importància que van donar al vincle de la mare amb el nadó com a eina facilitadora de la lactància materna, posant el nen a sobre meu tot just néixer.

I va estar tot molt ben cuidat: l'ambient càlid i tranquil, les habitacions preparades com a sala de dilatació-part, el poder posar música i dutxar-me, les intervencions mínimes, el tracte afectuós de llevadores i ginecòlogues, la monitorització inalàmbrica que em permetia caminar i moure'm...

Un cop a l'habitació vaig valorar especialment poder tenir el nen amb mi dia i nit i que els controls pediàtics es féssin a l'habitació davant meu.

Voldria també fer una suggerència: crec que seria de gran ajuda per les mares que una assessora de lactància materna pogués estar disponible per atendre a les mares les hores següents al part i resoldre els dubtes que puguin anar sorgint, doncs els primers moments són claus per l'establiment d'una lactància materna satisfactòria.

Només queda repetir el meu agraïment de nou, moltes gràcies,


Mireia.

dimarts, 26 de juliol de 2011

Incorporant-me a l'esfera pública

Ja feia temps que em rondava pel cap això d'obrir un blog i plasmar-hi les meves vivències com a mare recent.
Tinc un nen preciós que tot just fa uns dies va fer els 5 mesos. Durant aquest temps, aixi com durant l'embaràs , he estat visitant webs, blogs, fòrums...sobre maternitat i criança, i m'he anat apassionant per tot aquest món.
Com que encara estic sota els efectes de l'oxcitocina (suposo, clar, perquè el meu cervell està 100% dedicat al nen...) i el meu home m'ha regalat un portàtil que fa goig de veure, és la ocasió ideal per dur a terme el que m'havia plantejat tants cops.
Espero poder anar-hi dedicant estonetes! A reveure!
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...