divendres, 23 de març de 2012

Etiquetats!

 Fa uns dies compartia un article de la Laura Gutman que parlava sobre la importància de les paraules que diem als nens i que serveixen per construïr la seva identitat. Avui comparteixo un vídeo sobre les etiquetes que s'adjudiquen des de la psiquiatria (y per extensió des de la psicología, pedagogía...). Un 5% dels nens en edat escolar està diagnoticat de TDAH i per tant, medicalitzat.





dimarts, 20 de març de 2012

I Jornada de Crianza en Red




El dissabte vaig assistir a la I Jornada de Crianza en Red, organitzada a Barcelona per l'editorial Ob Stare. Va ser interessantíssim i a més vaig poder desvirtualitzar a gent que només coneixia en el món 2.0, cosa que em va fer moltíssima il·lusió! 
Em va encantar l'energia que desprenia el lloc, ple de dones (i algun home) apassionades, amoroses, respectuoses, lluitadores ...

L'organització va estar bé tot i que de cara a properes edicions hi ha coses que crec que podrien millorar, ja que pel meu gust va ser massa intens, amb poc espai per al debat, i tenint en compte que eren unes jornades de criança (pel que se suposa que hi assistiran mares i pares) els horaris van ser inadequats. Començar a les 9 del matí i acabar a les 8.30 de la nit és poc conciliador.
Les xerrades van ser totes molt interessants i vaig aprendre molt. Al blog de "Diario de una madre pediatra" i al blog de les jornades hi podreu trobar els resums de les conferències.

Per la meva part va ser el primer cop que me n'anava un dissabte al matí deixant al petit dormint amb el pare i em vaig sentir fatal. Pensava: "no me'n vaig a treballar, me'n vaig i deixo al petit perquè jo vull". I aquest matís ho canviava tot, perquè ningú m'obligava a anar-hi i tot i així el deixava a casa. Al tren, camí a Barcelona vaig estar temptada de baixar i tornar enrere. Però sabia que el peque estava bé, dormint arraulit al seu pare, que esmorzarien com dos reis, que vindrien a trobar-me per menjar juntets i prendre teta... i al final Guerau va acabar assistint a les Jornades a la tarda! No vam poder quedar-nos fins al final perquè ens esperava un llarg trajecte en cotxe i el petit estava ja cansat, així que ens en vam anar aprofitant el descans de la tarda. 

Vaig sortir molt energetizada, feliç, atrafegada,... i realment va ser molt enriquidor i moltes de les xerrades em van brindar una oportunitat de reflexionar i aprendre. O sigui que als que no vau poder assistir us animo a visitar la web de les jornades i fer un cop d'ull als resums que es van penjant a la xarxa sobre el tema! :)

dijous, 8 de març de 2012

Cap enfora

Comentava l'altre dia que el Guerau està "cap enfora", expansiu i volcat a l'exterior.
Hi he estat reflexionant i veig que realment, intentant respectar al màxim el seu ritme i les seves necessitats, és ara quan ha començat a mostrar interès per sortir de casa, veure gent i altres nens, explorar nous espais...
Fins ara em sorprenia veure com li costava estar a gust a fora de casa, amb altra gent, anar a ciutat, anar a la botiga del poble... i intentava respectar-ho i no fer gaires sortides perquè realment veia que no li agradava gens.
I jo, doncs sincerament durant uns mesos tampoc en tenia gaires ganes. Però al cap d'uns  temps sí que vaig sentir la necessitat de sortir i xerrar amb altres mares del poble, amb d'altres persones, de veure als amics... I com que de tot això el que menys estressava al peque era una sortideta curta pel poble, doncs és el que vaig acabar fent. I bé, també alguna festa de compromís (hi va haver els Nadals per entremig) i per veure la família. Quan el veia tan angoixós amb tanta gent al seu voltant em sentia bastant malament per sotmetre'l a tant estrés. I tot i així considero que no n'ha tingut gaire.

Crec que és vital poder respectar les necessitats d'intimitat i d'estar "cap endins" dels nostres fills i filles. Cada nen és un món i cal estar atents a les senyals que ells mateixos dónen per saber quan estan preparats per abandonar aquest espai de seguretat, deixant clar que estem disponibles per tal que hi puguin tornar quan ho necessitin.
Suposo que el Guerau ha pogut estar amb mi tantes hores com ha volgut, gaudint del silenci i la suavitat, de les carícies, els massatges, del joc, de la exploració de la casa (de fer-se-la seva)... i ara necessita més activitat i conèixer nous entorns. I és evident que el "cap endins" no ho ha deixat de banda i sobretot als vespres em busca per fer jocs de falda, fer mimos, fer teta... i ara, a més a més saluda als desconeguts pel carrer, juga amb els nens del parc (sense interaccionar-hi, però al seu costat), va a explorar sol l'entorn (mentre el miro de lluny)... i cada cop triga menya a començar a fer-se seus els espais desconeguts.

En fi, que estem davant d'una nova etapa! Veurem cap a on evolucionarà, però ara ell està entusiasmat amb aquestes descobertes socials i ho voldria fer a totes hores. A vegades a les vuit del vespre es posa davant la porta de casa, la pica i em busca per sortir. I molts cops, malgrat li explico que és tard, li ensenyo que és fosc... no hi ha manera de fer.lo entrar en raó i és un mar de plors.
Tot i que a vegades es conforma amb un tomb nocturn pel pati...  :)

dilluns, 5 de març de 2012

1 any!

Vaig amb dues setmanes de retard, però es que no tinc temps!
El Guerau ha fet un gran canvi, i està en una fase de sortida cap enfora. Vol anar al parc, estar amb altres nens, probar coses noves, jugar al sorral,... Hem passat d'estar cap endins, a casa amb la mama fent teta i mimos, a estar cap enfora. Ara li encanta veure gent sempre i quan no l'atabalin gaire i vagi ben agafadet de la mama o el papa.

El tema del caminar està totalment consolidat i hi ha dies que per casa ja ni gateja. Quan està en un entorn no conegut normalment ens demana que li donguem la mà, però per terra ja no hi va gaire. Inclús puja i baixa graons petits sense agafar-se enlloc. I ara que ha assolit aquest repte, porta unes setmanes centrat en el llenguatge. Diu algunes paraules, fa alguns sons... i sobretot imita molt! A vegades sembla que faci befa perquè si fem un esternut, ell n'imita el so i s'hi pot passar una estona mentre ens mira i riu!

De dents en té 4 i sembla que n'hi estan sortint dues més. Fa dies que es desperta molt sovint a la nit per fer pit i es queixa de les dentetes, o sigui que deuen estar al caure!

El dormir és un tema extrany, ja que a la nit l'adormo i marxo de l'habitació i ara aguanta fins i tot 3 i 4 hores abans no em demana. Però a la migdiada hi he de ser, no puc marxar perquè em reclama a la que poso el peu fora del llit! I per tant o llegeixo o dormo (ultimament aquesta opció ha guanyat la batalla a la lectura...).

Els seus jocs preferits són: jugar a cuinetes (remenar i remenar), jugar a dormir, els encaixables, el sorral, jugar a posar cigrons dins una ampolla i després posar el tap, la seva capsa d'instruments musicals i arrossegar el tractor verd de l'Imaginarium. També li encanten les titelles de mà i mirar contes, sobretot els d'animals (i que li fem els sons de cada un i fer-los ell). 

O sigui que estem distrets! :)

Feliç aniversari, príncep!

dissabte, 3 de març de 2012

"Aquello que decimos", de Laura Gutman

Aquello que decimos

Los niños creen en los padres. Cuando les decimos una y otra vez que son encantadores, que son los príncipes o princesas de la casa, que son guapos, listos, inteligentes y divertidos, se convierten en eso que nosotros decimos que son. Por el contrario, cuando les decimos que son tontos, mentirosos, malos, egoístas o distraídos, obviamente, responden a los mandatos y actúan como tales.  Aquello que los padres  -o quienes nos ocupamos de criar- decimos, se constituye en lo más sólido de la identidad del niño.

Los niños no tienen más virtudes unos que otros. Ahora bien, el niño no suficientemente mirado,  mimado, apalabrado y tomado en cuenta por sus padres, dará mayor crédito a sus discapacidades. Y sufrirá. En cambio el niño mirado y admirado por sus padres, amado a través de los actos cariñosos cotidianos, contará con una seguridad en sí mismo que le permitirá erigirse sobre sus mejores virtudes y al mismo tiempo reírse de sus dificultades.

Si nos damos cuenta que nuestros hijos  sufren, si tienen la auto estima baja, si tienen vergüenza, si se creen malos deportistas, malos alumnos, o que no están a la altura de las circunstancias,  si les cuesta hablar, relacionarse, jugar con otros, si suponen que son lentos,  o si son víctimas de las burlas de sus compañeros;  nos corresponde accionar a favor de ellos, ya mismo. Lo peor que podríamos hacer es exigirles que asuman solos sus problemas.

Podemos nombrar aquellas virtudes, recursos o habilidades que el niño sí dispone como individuo. Por ejemplo, que es un niño que siempre dice la verdad. Que nunca traicionaría a un amigo. Que es incapaz de lastimar a otro. Que observa y comprende a los que sufren. Que es generoso y tolerante. Decirles a los niños que son hermosos, amados, bienvenidos, adorados, nobles, bellos, que son la luz de nuestros ojos y la alegría de nuestro corazón; genera hijos seguros, felices y bien dispuestos.  Es posible que las palabras bonitas no aparezcan en nuestro vocabulario, porque jamás las hemos escuchado en nuestra infancia. En ese caso, nos toca aprenderlas. Si hacemos ese trabajo ahora, nuestros hijos -al devenir padres- no tendrán que asumir esta lección. Porque surgirán de sus entrañas con total naturalidad, las palabras más bellas y las frases más gratificantes hacia sus hijos. Y esas cadenas de palabras amorosas se perpetuarán por generaciones y generaciones, sin que nuestros nietos y bisnietos reparen en ellas, porque harán parte de su genuina manera de ser. Pensemos que es una inversión a futuro con riesgo cero. De ahora en más… ¡sólo palabras de amor para nuestros hijos! Gritemos al viento que los amamos hasta el cielo. Y más alto aún. Y más y más.

Extracto de un artículo del libro “Mujeres visibles, madres invisibles” de Laura Gutman
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...