"caminante no hay camino, se hace camino al andar..."
I ja en són 11!
Aquest mes ha estat el mes dels primers passos del Guerau. Va començar fa un parell de setmanes deixant-se anar dels mobles per donar un pas ell sol, al cap d'uns dies es va atrevir amb un parell de passos, i ara en pot donar uns sis o set si té un objectiu clar o un lloc on vol anar. També hem notat que ens demana que li donem les mans perquè li agrada desplaçar-se dret. Com que les demana ell, li donem les mans i quan ell vol les deixa anar i es llança a donar uns passos sol o bé comença a gatejar. Em sorprèn la claredat amb la que demana les coses i el clar que les té.Té clar a quina zona de la casa vol anar i hi va encara que jo no l'acompanyi. De tan en tan torna a comprovar que encara hi sóc. I aixo em porta a pensar en el tema de la confiança (en mi i en el nen).
Em costa no seguir-lo a tot arreu. Em costa perquè tinc por que es pugui fer mal sense la meva supervisió. En realitat em costa veure que ja no em necessita per explorar, investigar... perquè de mal se'n pot fer encara que el supervisi. Sento que estic en una etapa de "deixar anar", de veure'l com marxa i quedar-me quieta per deixar-li cotes de llibertat (sempre i quan no em reclami).
Crec que és important donar-li aquests moments de confiança plena, on jo sé que no prendrà mal perquè sap valorar si pot assumir riscos o no. I és important per tal que ell pugui anar agafant confiança en les seves capacitats i vegi que jo tinc confiança en les seves capacitats.
Hola, Mireia... Sé com et sents. És curiosa aquesta etapa, oi? Veus com es fan grans i tens la sensació que es separa de tu i que no et necessitarà tant però... saps què? És mentida! Et necessitarà molt i molt, i molt... simplement les etapes canvien i el vincle no es trenca mai, encara que camini mil passes o trenta mil. Endavant i enhorabona per les primeres caminades d'en Guerau. Un petó.
ResponEliminaMoltes gràcies! Tot i saber-ho em sento una mica extranya al veure que marxa tot solet sense esperar a que hi vagi! :)
EliminaPerò m'agrada que es senti prou segur per fer-ho!
Una abraçada!
Per molts mesos príncep! Crec que fas molt bé, ha d'anar agafant confiança i quina millor manera que veure que la mama en té en ell! I estic d'acord amb la Miriam, no és que cada cop et necessiti menys, només és que les necessitats canvien.
ResponEliminaUn petonàs als dos!!!
Gràcies! De confiança en tinc, i a vegades em costa no intervenir perquè es posa en cada "merder" (fa l'impossible per investigar el que li interessa)!
EliminaUna petó!
Com creixen els nostres petits! Felicitats per aquests 11 mesos. Jo també sóc una mica com tu, sinó hi ha perill imminent el deixo fer que explori el que vulgui.
ResponEliminaGràcies MamaModerna! El meu fill el perill se'l crea, perquè pot sortir a investigar amb un tros de pa a la boca, un tractor a una mà i una peça de trencaclosques a l'altre, i clar, pateixo una mica! hahahaha :)
ResponEliminaUna abraçada!
Que n'és de difícil al principi deixar-los anar, oi? amb el temps cada vegada és diferent (no et dic menys difícil, però tampoc més... simplement diferent...) quan volen correr sols pel carrer, o quan et fan fora d'una habitació perquè volen experimentar què es sent estant sol sense veure els pares o... aix, que es van fent grans!!! i tant ells com nosaltres hi hem de passar... i què bonic que és passar-hi!!! ;p
ResponEliminaAH! i si ara ell té clar què vol, espera't que tingui clar què vol que facis tu... jeje, hauràs de seure en un lloc concret per jugar a cuinetes o posar-te de cara la paret perquè et faci un ensurt o... jajaja!!!
Felicitats per aquests 11 mesos.