El meu part (III -i últim- )

Continuem!  (segona part, aquí)
Un cop posat l'antibiòtic em vaig quedar immobilitzada al llit, amb el "gotero" enxufat. Les contraccions, estirada, eren bastant més doloroses. La llevadora em va dir que aprofitariem que estava estirada per intentar que el nen es girés (recordeu que mirava cap amunt) i em va col·locar en una postura extranya durant una estoneta. Com que em feien mal les contraccions i no em podia moure gaire, la llevadora m'anava indicant noves postures per passar el dolor. Recordo que es van ocupar molt de mi, em vaig sentir molt cuidada.
Al cap d'una estona vam veure que les contraccions es paraven, i vam tornar a monitoritzar-les. I resulta que s'havien tornat irregulars altre cop i, per tant, s'havia mig aturat el part.
Estàvem molt cansats de tantes hores a l'hospital. La llevadora em va dir que tot i que el meu pla de part no ho contemplava, després de tantes hores i amb tan cansament i amb la bossa trencada, ella em recomanava posar oxcitocina sintètica per veure si el part tornava a engegar. Vam esperar una estona per veure si la cosa tornava a engegar sola, però no. A més a més, el nen va fer una baixada de batec fetal. Vam cridar a les llevadores que de seguida van fer venir a la ginecòloga, que va fer nosequina prova traient sang al cap del nen. Va dir que tranquilitat, que tot anava bé. Però cap allà a les 2 o 3 de la matinada vam decidir posar oxcitocina, perquè la cosa no avançava.
Amb l'oxcitocina van començar unes contraccions molt més violentes, i malgrat les meves reticències hi va haver un punt que ja no podia aguantar més i vaig demanar l'epidural.
Al cap d'uns 20 minuts va venir l'anestesista. Va fer fora al C. i em vaig posar molt nerviosa (tinc fòbia a les agulles i el meu home em fa d'element contrafòbic...i l'epidural em feia moooolta por!), i a més a més l'home no em va tractar gaire bé...em feia bronca, com si la meva intenció fos moure'm mentre em clavava una agulla a l'esquena, coi! En fi...tot i no tractar-me amb gaire cura em va dir que procuraria no posar-me gaire dosi perquè pogués anar notant les contraccions i l'expulsiu. I certament, ho va fer molt bé, perquè en cap moment vaig deixar de ser conscient de quan em venien les contraccions, però no em feien quasi mal.
 Vam estar bastantes hores així, esperant que la poca oxcitocina sintètica que m'anava ballant pel cos ajudés a la dilatació. La ginecòloga va haver de venir en 2 ocasions més perquè el batec del G. baixava. Li feia un anàlisi d'aquells extranys pel cap i em deia que tot anava bé, però al segon cop que va passar jo em vaig espantar molt. Recordo que li vaig dir: si el nen ha de patir fem cesària i ja està! I ella em deia que no, que no calia, que tot estava bé i que intentariem no haver-la de fer. I jo anava insistint, però ella em va dir que no, que no faria res perquè el nen estava perfecte, que no patís... Ufff...ho recordo com un moment de tensió...sort que va fer valdre la seva opinió! :)
Ja portàvem 2 canvis de torn de les llevadores. I ara venia el 3er i definitiu!
La llevadora que em va atendre després del canvi de torn la coneixia de la xerrada de part natural que organitzen a l'Hospital. Al veure que portàvem tantes hores i la cosa avançava de manera tan irregular, va decidir canviar-ho tot: els llençols, la meva bata, em va posar una via nova, va fer venir les de la neteja a fer l'habitació... i la veritat és que em va anar molt bé! Em vaig sentir amb noves energies i les contraccions van tornar a agafar força. Un altre tacte, dilatada de 8. Encara faltava. Va tornar-me a posar en posició per veure si el nen es girava i em va tenir una estoneta així fins que va enviar al meu home a esmorzar. Recordo que li va dir que anés a buscar un entrepà i vingués, però com que jo el veia tan cansat li vaig dir que no, que fes un esmorzar tranquil a la cafeteria...
I aleshores van venir un munt de contraccions, va entrar la ginecòloga  i em va dir que això ja estava. Que el nen no havia girat i encara estava amunt, però estava dilatant molt ràpid i el nen estava fent molts esforços (el batec del nen estava a tope). La llevadora em comentava que molts cops, quan el marit marxa de la sala, la dona es posa a punt de parir, perquè deixa de pensar en com estarà l'altre. És curiós, perquè després la meva mare em va explicar que amb els seus dos parts també havia passat exactament el mateix, i el meu pare quasi no arriba al meu naixement!
La ginecòloga em deia que calia fer baixar al nen i que quan em vingués una contracció que empenyés fort per veure si baixava. Al principi no donava resultat, amb l'epidural tampoc acabava de ser del tot conscient de la força que feia... però a la que li vaig pillar el truquillo, la cosa va anar millorant i el nen va baixar bastant. La cosa estava encarrilada. Jo anava dient: crideu al C.!! i la llevadora anar avisant a les infermeres que el busquéssin, que si no, no pariria. El van cridar per megafonia i tot! I després d'alguns intents va contestar al mòbil i va venir volant...!
I quan ell va arribar va anar tot molt ràpid. La ginecòloga em va dir que creia que calien fórceps, que el nen feia molts esforços però que, tot i haver baixat, l'hauriem d'ajudar. Vam dir que endavant, clar, no estava jo per discutir res, i menys després del respecte amb que m'havien tractat i cuidat.
I bé, després d'empènyer molt i d'estirar molt...va arribar al món el petit G.! De seguida me'l van posar a sobre, estava blavet i amb marques dels fórceps (que van desaparèixer als pocs dies), recobert amb el vérnix, humit...i tot i així era la cosa més preciosa del món! I tan petit i indefens...
No sé quanta estona vam estar així juntets, sé que vaig treure la placenta, que la ginecòloga ens la va ensenyar i em va començar a cosir. Com que havia estat un part amb fórceps la pediatra volia veure'l aviat i el va reclamar. Recordo l'emoció de veure com el seu pare l'agafava i...ostres! Que macos que estaven els dos! Vaig veure tot el procés de reconeixement del nen, com el van netejar i vestir... i a sobre meu altre cop, per anar fins a l'habitació, d'on ja no es va separar del meu costadet!

 I bé, aquesta és la història del meu part. Segur que hi ha llacunes i errors en el tempo, però el recordo com un part molt respectuós tot i haver necessitat tantes coses que a priori no volia. Em demanaven permís per tot, no van abusar dels tactes, em van tractar amb molt respecte, sense infantilitzar, explicant tot el que anava passant... Res a veure amb el que em vaig trobar un cop a l'habitació....però bé, això ja és una altra història...

Mireia.